NOTÍCIES

28/09/2018

L’exposició ‘Obres Obertes. L’art en moviment, 1955-1975’ reuneix a La Pedrera l’art cinètic més internacional

L'exposició ‘Obres Obertes. L’art en moviment, 1955-1975'
 

La Fundació Catalunya La Pedrera presenta ‘Obres Obertes. L’art en moviment, 1955-1975’

Obres Obertes busca que l’espectador participi i interaccioni amb l’obra d’art

La mostra acull obres d’artistes internacionals com Victor Vasarely, Marina Apollonio o Alexander Calder

 

La Fundació Catalunya La Pedrera ha presentat l’exposició «Obres obertes. L'art en moviment, 1955-1975» que reuneix una àmplia i acurada selecció d’obres de 37 artistes internacionals que busquen una transformació profunda del rol de l’espectador a través de la participació i la interacció amb l’obra d’art. Marta Lacambra, directora de la Fundació Catalunya La Pedrera va dir a la roda de premsa que aquesta exposició és més fàcil de veure, d’experimentar, que d’explicar ja que l'obra t'interpel•la i tu interpel•les l'obra. 

El cinetisme o l’art en moviment 
El moviment travessa la història de l’art i es torna essencial a partir dels anys cinquanta del segle XX. Però què és el moviment? El crític Guy Brett escrivia que potser el moviment sigui simplement la capacitat de l’obra de respirar lliurement en noves dimensions; l’historiador Jean Clay va dir: «El cinetisme no és “el que es mou”, sinó la presa de consciència de la inestabilitat de la realitat.». En definitiva, el cinetisme o l’art en moviment són més vigents que mai. 

L’exposició està comissariada pels historiadors de l’art Marianna Gelussi i Jordi Ballart. Aquest últim ha declarat que la mostra “vol donar a conèixer la vanguarda de meitats del sXX. En l'època, l'art cinètic va ser trencador perquè no es dirigia a les elits, sinó a tot tipus de públic". Gelussi ha afegit que "Les obres es mouen perquè creen una interacció activa amb l'espectador i el converteixen en part de l'obra".

L’estètica del moviment
La mostra aplega una tria d’obres dels principals protagonistes d’una revolució artística i internacional que va eclosionar en els anys cinquanta i seixanta a Europa. Les obres giren al voltant del concepte d’obertura, de moviment i d’espai, allunyant-se de les categories tradicionals de la pintura i l’escultura i de l’objecte convencional, a través de l’experimentació i la recerca de nous materials i suports, i l’obertura de l’espai artístic. Les noves idees transgredeixen les fronteres d’una estètica purista i s’apropien de materials i tecnologies pròpies de la ciència i la indústria que permeten explorar l’espai, la llum i el moviment.

L’exposició  presenta obres d’artistes de diferents sensibilitats com Marina Apollonio, Alberto Biasi, Pol Bury, Alexander Calder,  Gianni Colombo, Carlos Cruz-Diez, Dadamaino, Marcel Duchamp, Hans Haacke, Mona Hatoum, Julio Le Parc, Heinz Mack, François Morellet, Nicolas Schöffer, Jesús Rafael Soto, Takis, Jean Tinguely, Günther Uecker o Victor Vasarely, així com artistes emblemàtics d’aquest corrent a Catalunya i a Espanya com Leandre Cristòfol, Ángel Duarte, Jordi Pericot, Eusebio Sempere i Francisco Sobrino.

Aquests artistes busquen establir un diàleg entre l’art i la ciència que ens acosta a una visió del món en constant canvi i moviment. La xarxa d’artistes vinculats als nous postulats de l’època, amb destacades implicacions polítiques i utòpiques, promou una transformació profunda del rol de l’espectador, ja que li atorga un paper actiu a través de la implicació i la interacció amb l’obra d’art.

L’exposició surt de la sala
Una de les obres no és a la sala d’exposició, sinó que ocupa un espai privilegiat i particular de La Pedrera: el terra d’un dels seus patis. L’obra Spazio ad attivazione cinètica de Marina Apollonio surt de la sala i pren el pati de Passeig de Gràcia perquè els visitants de La Pedrera experimentin en primera persona l’art cinètic. 

Obra oberta
El concepte d’obra oberta, teoritzat per Umberto Eco el 1962, és el d’una obra múltiple i canviant, un camp d’infinites possibilitats obert a la interpretació de qui observa. L’obra exigeix de l’observador la seva participació, i instaura una nova relació de gaudi i d’utilització de l’objecte artístic: l’observador n’esdevé així coautor. L’obra oberta és la metàfora d’una nova visió del món on la realitat és sentida com inestable, ambigua i en perpètua mutació.